SOPAR CLOTER D’OR 2016

Anit vam celebrar el Sopar Cloter d’Or d’aquest any 2016, organitzat per la Comissió Cloter d’Or. A continuació vos deixem el magnífic discurs que Guillem Rios va dedicar als premiats d’aquest any.

Bona nit a tots.

Benvinguts a la quarta edició de l’entrega dels guardons Cloter d’Or. És per a nosaltres una satisfacció vore com heu respost a la convocatòria. Com podeu comprovar hem canviat les dates amb la intenció de que poguera vindre més gent a este pa i porta que sempre resulta entranyable, perquè en ell reconeixem la trajectòria d’aquells companys que han fet gran este club, que ja ha complit dotze anys.

Com bé recordàreu, en la nostra primera edició varem homenatgear els nostres dos primers presidents: Xavier Ros Montoliu i Damian Oliver Benlloch. En la segona edició van rebre este mateix guardó dos persones molt destacades en la història del club, com José Alberto Romero Alamán i María Luisa Almela Sirvent, així com la Marató internacional de Castelló, en una secció creada per a premiar aquelles carreres que per la seua organització mereixien el nostre aplaudiment.

L’any passat vam voler reconéixer la tasca de Manolo Vidal, un dels fundadors del club, qui va tindre molt a vore en tancar al tràfic motoritzat el Clot, i també a Ramón Peris Granell, que enguany ha tornat a completar una de les seues grans gestes: la Transpirinenca; 780 quilòmetres des de Cap de Higuer (en el Cantàbric) fins a Cap de Creus (en el Mediterrani), dividits en 14 etapes, amb 44.500 metres positius i 44.500 negatius. Quasi res!

Enguany, els premiats ja saben que ho són. Volíem que fóra una sorpresa, però se me fugien com anguiles, així que no vaig tindre més remei que amenaçar-los i dir-los que o venien o pagaven les plaques de la seua butxaca, perquè ja estaven fetes. No obstant, gràcies a María José, Marta i Nadia per ajudar-me.

Explicar el perquè premiem a estos dos bons amics és senzill i complex al mateix temps.

Podria dir que perquè són els corredors del club que més carreres populars acumulen. Perquè molt abans de que començara tota esta febra del running, ells ja estaven farts de recórrer els carrers i muntanyes de mitja província.

També perquè porten més d’una dotzena de maratons, i les han passat de tots els colors en esta mítica prova.

O potser perquè van ser dels pioners, en el nostre club, en lo de les maratons internacionals. Ni més ni menys que a Nova York, i després París, Roma, Praga, i ‘lo que te rondaré morena’, perquè a estos no els jubila ni el ‘Tato’.

També per la seua aportació al club. Sempre han estat ahí. Mai han escorregut el ‘bulto’, i sempre han estat, a les ‘dures i a les madures’. Volta al Clot, Maraclot, Cronoclot, i tot lo que porte Clot.

O potser perquè són ‘alcrieros’. Tots sabem que estos ‘cabilenyos’, i tenim uns quants en el club, estan fets d’una altra pasta.

Esta ja és una relació més que suficient per a justificar el nostre guardó. Però lo que ens ha inspirat és que és impossible trobar a dos ‘tíos’ en més afició a l’atletisme. Ja pot nevar, ploure, fer aire o calor; a estos res els arredra. Són els únics capaços de curarse les lesions correns —això, puc donar fé, perquè ho he vist jo—, i algun dia hauran de donar els seus cossos a la ciència per a examinar de què estan fets els seus teixits cartilaginosos; o eixe cor, que ja voldrien de motor en la Rolls-Royce. Hi ha uns dels dos que per naturalesa te les revolucions més altes; però l’altre, és desesperant. Quan estas a punt de tirar el fetge per la boca, li mires el Garmin i només està a 115 pulsacions! Lo dit, sinó foren ‘cabilenyos’, pensaria que són extraterrestres.

Com sabeu, i si no vos ho compte, ‘cabilenyo’ ve de ‘qab’il’ o cabila, que significa tribu. I això pareixen quan corren; una elegant tribu de Massais en direcció a Mascarell (i no ho dic per les sandàlies que porta u d’ells).

Altra cosa que els distingueix són les gorres, de totes les marques i colors. Lo que no els he preguntat a les dones és si se les lleven per anar dormir o les aprofiten de ‘redecilla’ durant la nit.

Per motius laborals, jo m’he de desplaçar entre setmana a la Ribera, i a l’hivern, quan torne, ja de nit, sempre veig a lo lluny dos fanalets que il·luminen el vapor d’aigua que transpiren els cossos i el fum que ix per la boca. A més de cinc-cents metres ja sé que són ells, i no és perquè u gaste un frontal que molesta fins als cotxes que venen de cara. Noooo!: és que no poden ser altres.

Jo, que ni de bon tros tinc tanta afició, després d’una època dedicat a altres coses, fa unes setmanes he començat a córrer una altra vegada. I lo típic, en el moment que ixes, tots te pregunten si t’has marcat algun objectiu, o vas a fer alguna carrera.

Dons no. El meu objectiu no és altre que poder córrer en estos dos monstres, als que considere dos bons amics, com si fórem els ‘llaneros solitarios’, direcció a Mascarell, i que me conten que ja li han dit al ‘León’ que enguany el veuen millor que mai, i que baixarà de 2:50 en la marató, o que la cervesa i l’esmorzar de l’última carrera va ser impressionant, i que a l’any que ve mos hem d’apuntar tots junts.

És una llàstima no comptar hui en dia en un poeta costumista com Juan Bautista Tejedo Beltrán, el ‘Bessó’. Aquell que un dia va escriure aquella meravella titulada ‘El divendres a l’acciamo’ en el que comptava amb una gràcia inconfundible la tradició, que hui encara seguixen algunes persones, d’anar tots els divendres a l’ermita de l’Axiamo. Eixe poema, lil va dedicar a Manuel Peris Fuentes, per haver sigut qui li va suggerir eixos versos.

I posats a suggerir, si encara vixquera, jo seria el primer a suggerir-li el poema titulat: ‘Tots els dies a Mascarell, ploga, neve o retrone, com d’ací a l’altra cara de la Lluna, anar i vindre’. I és que d’ací a cent anys, quan algú parle de les costums borrianenques, comptarà que hi havia dos ‘alcrieros’ de la tribu dels kikuyu, que un dia es van escapar d’Africa, per recórrer les sabanes de tarongers, parlant de lleons i cerveses.

No vull allargar-me més perquè sé que molts demà voleu matinar per a fer la tirada llarga per a la marató de València.

És per això que reclame la presència dels amics Rafa Usó Molés i Ramón Castillo Gargallo, Cloters d’Or 2016, per a que el nostre president, Vicent Doménech, els faça entrega dels guardons.

Per la nostra part, en nom de la comissió encarregada dels premis Cloter d’Or, només desitjar-vos que el nou curs atlètic estiga ple d’emocions. Cuidevos, i recordeu que, per damunt de reptes i marques, sobretot, hi ha dos objectius: disfrutar i ser feliços.

Bona nit a tots i gràcies per haver respost massivament a este sopar homenatge.

Guillem Ríos

 

GALERIA DE IMATGES

Marcar el Enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *